sense xarxa

No es representarà més de dues o tres vegades, i és un espectacle que mereix ser conegut i gaudit per molts més espectadors. Serà un esforç (personal, intel·lectual, econòmic) poc rendibilitzat, malaguanyat; i serà la possibilitat estroncada d’oferir al gran públic una peça teatral i musical de gran sensibilitat i valor artístic.

És una obra que podria aguantar-se unes quantes setmanes en alguna sala de Barcelona i fer una bona gira pel país. Però només se’n faran tres o quatre representacions.

Es tracta de Mozart, de CorCia Teatre i la Coral Regina, que s’ha vist aquests dies a Torelló i a Vic. I el mateix es pot dir de moltes obres de companyies professionals o semiprofessionals; obres interessants i amb qualitat que no aconseguiran sortir d’un circuit d’actuacions local.

Catalunya té una vitalitat teatral altíssima i amb una gran qualitat, però paradoxalment no s’ha establert un circuit que permeti divulgar aquesta creativitat. Tenim teatres, sí, i companyies, però desconnectats.

Hi va havent circuits per a la música, s’ha treballat en la projecció a l’exterior, però manca un circuit eficaç de teatre dins del país que permeti fer realitat la idea que el teatre està al servei de tots, i que tothom té dret a conèixer allò que s’ho val.

21 - 10 - 2011

S. S. M.

No podia ser més oportú Ramon Farrrés, en la sessió en memòria de Segimon Serrallonga que se celebrà diumenge passat a Torelló, citant una frase de Serrallonga a propòsit d’Antoni Pous: “Al cap de vint-i-cinc anys de la mort, en Toni continua essent el meu gran amic”.

El mateix podríem dir, en un altre ordre, de la presència de Serrallonga entre els seus. L’acte que anualment realitzen l’Ajuntament de Torelló i la Càtedra de la UVic que porta el seu nom, és una mostra evident de com un poble recorda un dels seus fills més brillants. Recorda i, sobretot, no vol oblidar.

En uns temps en què l’oblit i l’abisme generacionals són evidents i preocupants, aquesta iniciativa, amb d’altres que caldria prendre, hauria d’aconseguir incrustar Serrallonga en la memòria col·lectiva, més enllà –és clar– d’estudis i edicions, que cada vegada es fan més urgents.

I en aquest marc és fonamental la beca d’ampliació d’estudis a l’estranger que porta el seu nom, promoguda per les dues mateixes institucions. ¿Quin millor homenatge a l’intel·lectual que possibilitar als joves d’avui allò que el va fer créixer i consolidar-se, a ell i a tants membres de la seva generació? Quin millor homenatge al saber? Quin millor servei a la seva memòria i al seu país? 

30 - 04 - 2010