No hi ha dia que des d’un lloc o altre no
vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que
no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica,
desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i
defensa.
L’argument que es dóna és de “recuperar una
imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar;
una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge
que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.
Una ciutat és el suport on s’escriu la seva
història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el
temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar
sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons
històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres
avantpassats.
Ara ens hauríem de demanar què diran i què
pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin
aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica
i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques
d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.
11 - 07 - 2008
