els perquès de les coses

No hi deu haver gaire gent en aquest país que no hagi visitat esglésies als pobles dels Pirineus.

Qui més qui menys podrà recordar altars i pintures, i els cors, amb la barana, els bancs i a vegades altres mobles de fusta (generalment tot empolsinat i trist d’abandó) i també alguns estris trobats tafanejant per les sagristies.

Parlo d’aquestes imatges després de llegir el llibre Cantadors del Pallars, de J. Ayats, A. Costal i I. Gayete (i d’escoltar-ne el CD i veure’n el DVD d’A. Gallardet). Des del 2006, l’equip de recerca de la UAB dirigit per Ayats ha fet una extraordinària tasca d’investigació i revalorització dels antics cants masculins a les esglésies dels Pirineus, i aquest llibre n’és un excel·lent primer tast.

I volia parlar de com aquest estudi també il·lumina i explica allò que els nostres ulls ignorants han vist sempre en aquestes esglésies. Tot té una funció i una explicació que aquest equip ha tret de l’oblit i ha interpretat.

No hi ha goig més gran que entendre. I que en poques pàgines tinguem notícia de l’activitat dels “cantadors” i se’ns expliqui el funcionament de l’espai en les esglésies dels Pirineus, els rols socials i els perquès de cada objecte dels que sempre hi hem vist, és un gran plaer i una satisfacció plena.

27 - 08 - 2010

veus de la mediterrània

No deu ser gaire oportú parlar d’una exposició que ja no es pot veure (i menys si fins ara ha estat a Manresa). Però com que de març a desembre s’instal·larà al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, que l’ha produïda, ja tenim excusa.

A “Veus de la Mediterrània” Jaume Ayats i Joaquim Rabasseda mostren un estudi de les cultures de la Mediterrània occidental a través de la veu, del seu ús en diferents situacions.

La veu (no confonguem amb el llenguatge) acompanya, defineix i construeix els moments i les activitats de l’individu i de la comunitat; i el seu ús i la seva materialització depassen qualsevol frontera política o cultural.

Es tracta d’una exposició d’allò tan intangible i inexposable com és la veu, pensada i feta com un retaule visual i sonor ordenat temàticament (carrer, treball, mercat, joc...), on cada peça és un breu vídeo fet de petits fragments de cants, crits, sons, tonades o pregàries enregistrats arreu de la Mediterrània occidental. Una veritable composició musical i visual, amb magnífiques imatges de Germen Coll.

Ben lluny dels didactismes empetitidors, l’exposició s’explica sola, sense pràcticament cap text, i el visitant en surt ric i amb unes ganes immenses de tornar-hi a entrar.

Aquest 2010, a Torruella.

15 - 01 - 2010

som qui som?

No passa castanyada que no es parli arreu de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per tradicions que responen a altres sistemes culturals.

Els senyals d’identitat que comporta la tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps, que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores, i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més de tenir un aparell d’estat).

És cert que ara vivim un moment àlgid d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida, com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.

Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?

06 - 11- 2009

allò que som (1)

No he fet la prova. Però, què passaria si algú enviés una carta al Carrer de Sant Hipòlit de Vic? Arribaria al carrer que legalment es diu “de Sant Miquel dels Sants”?

Els noms populars dels carrers van desapareixent, perquè els oficials els desplacen, o perquè en desapareixen els referents o les generacions que els usen. Eduard Junyent va desplaçar algun general franquista, que havia desplaçat el simple “Carrer de l’Hospital”; Sant Jordi va desplaçar el popular i toponímic “Camí del Manso” com “Plaça Sant Felip” havia desplaçat “Plaça nova”. Algú de menys de quaranta anys diu “el carrer de ca l’armer”? “la plaça de les garses”? “el carrer del Bisbe”? el “dels morts”? el “dels artistes”? el “de la mare de déu de la llet”? el “de l’estació”? el “del Lagarto”? o el “de can Palmarola?

Era normal obviar els noms oficials de molts carrers. Cada barri tenia la seva “placeta”. La Plaça era “la Plaça”, a qui ningú no posava els postissos sobrenoms que té ara, com “major” o “mercadal”.

No vull parlar de conservacionisme gratuït ni de folklorismes, sinó del fet que anem deixant que allò oficial desplaci allò popular; del fet que canviem allò que és genuí i respira vida per allò oficialista i que respira burocràcia. 

04 - 04 - 2008