Cuques de llum

No és gens corrent ara trobar cuques de llum els vespres d’estiu. Abans, pels prats, als marjals o a les vores dels camins, aquests punts lluminosos alegraven la mirada en les passejades nocturnes. Ara es veuen només escadusserament, i rarament se’n veu més d’una.

Si abans eren motiu de curiositat i de joia infantil (i no només infantil), ara són sobretot motiu de tristesa i preocupació. Cada vegada que tenim la sort de veure’n una és com si ens trobéssim davant del darrer exemplar d’una espècie que s’acaba (i realment ens hi trobem). I això ens fa sentir culpables, que ho som.

Veure una cuca de llum du a la nostàlgia d’un altre temps i a la consciència del temps d’ara. Sembla que les poques que resten hi siguin com a testimoni de tot el que els humans hem destrossat. I no només de la natura, sinó també d’una manera de viure, d’entendre la vida. En les nits d’estiu del XXI les cuques de llum hi semblen anacròniques, pertanyents a unes nits d’estiu que ja no existeixen.

Podríem dir que són el grill de la consciència; un de tants dels que potser no és còmode sentir i no es volen escoltar. Com que tenen llum, petita però brillant en la nit, ens són també un far, un anunci, un avís de la nit que ens espera si deixem que s’acabin del tot.

publicat el 28 de juliol de 2017

altravera

No fa gaires dies que comencem a veure els verds naixents de la primavera, un espectacle i una alegria fonda i petita. Per tot la natura es vivifica i ens revifem els humans. 
 

Davant d’aquesta meravella ens podríem demanar si el que veiem ara és el mateix que es podia veure fa trenta, cinquanta o cent anys, si el paisatge ha canviat gaire, si verdeja i floreix el mateix que verdejava abans, si el que creix i el que sembrem és el que creixia i se sembrava temps enrere. 

I és evident que ha canviat. Es pot veure en boscos que ocupen antics prats, en espècies foranes d’arbres que substitueixen les autòctones, en conreus abandonats, en terres fèrtils que són ara polígons industrials (alguns de ben deserts), en camps sembrats de grans o farratges que eren desconeguts o residuals, en l’absència de naps i altres conreus, en les grans extensions del groc de la colza...

La primavera d’ara té uns altres colors, unes altres olors. Ens dóna un paisatge diferent.

I cal demanar-se en què ha canviat i per què. I com aquest canvi afecta les nostres vides, i les vides d’alguns que viuen ben lluny.

I ens cal encara voler saber qui decideix aquests canvis i per quins raons.

I si ho arribem a saber, potser la primavera ens deixarà un regust amarg, i trist.

publicat el 10 - 04 - 2015