Rosanes - Aumatell

No escriu res des de fa anys –diu−; apartat i silenciós, pràcticament no fa vida pública i no obstant la seva obra continua present en el món literari i editorial i es manté com a referent per un nombre cada vegada més gran de poetes i lectors.

La presència constant de Pep Rosanes-Creus no és deguda només a la seva obra (massa obres magnífiques estan ben oblidades), sinó també, i molt, a la tasca del crític i editor Jesús Aumatell (d’Emboscall editorial), que de fa un grapat d’anys es dedica a estudiar-lo i a divulgar-lo.

Després d’editar la seva obra publicada (Cants inespirituals, 2014) i una àmplia antologia bilingüe català-castellà (Cuerpo ausente, 2015), Aumatell acaba d’editar Trempar la veu. Obra prèvia 1973-1981, on aplega l’obra de Rosanes d’abans de la seva entrada al món editorial normalitzat. Textos juvenils inèdits o publicats esparsament.

Més de quatre-centes pàgines que marquen el camí cap a la seva poètica tan compacta i singular. Com assenyala i explica el pròleg de Víctor Obiols, més que un llibre de joventut és un llibre de definició d’una maduresa.

Però tan interessant com els llibres és l’associació del poeta i el crític editor,

que exemplifica la recíproca fecunditat de la tasca i la funció d’aquests agents culturals.

publicat el 29 de juliol de 2016

J. Dinarès : la ciutat

No trobarem catalogades com a “ciutadans il·lustres” la majoria de les persones que han contribuït a fer la ciutat tal com és, que són una peça clau de la seva història i de la seva imatge. (I alguns dels que sí que en són catalogats no hi han ajudat gaire o gens; però aquest és un altre tema.) 

Això ve a tomb de la mort recent de Jaume Dinarès, el darrer de la família al capdavant de la fonda que inicià el seu avi. Tant en Jaume com els qui el precediren i els qui van treballar-hi, creant la fonda i donant-li personalitat van crear part del que ha estat i del que és Vic. La Fonda Dinarès (amb els menjadors del carrer de Verdaguer) forma part de la memòria de la ciutat; “és” la ciutat.

A més, Jaume DInarès era dipositari d’una gran saviesa culinària, fruit de la tradició familiar i les hores als fogons, que va compartir generós fent classes durant molts anys i no fa gaire en un llibre on incloïa també fragments de memòries de la fonda.

A tot això cal afegir-hi una gran bonhomia i un alt sentit del rigor en la feina. Tot plegat el feia un dels “padrins” i referents de l’hostaleria actual.

Gent com ell són els il·lustres de qui la història oficial se sol oblidar però que, reconeguts o anònims, fan la realitat i la memòria de la ciutat.

Publicat el 15 de juliol de 2016

Esfosa i els símptomes

No sembla que hagin de passar els temps aquests en què “parlar d’arbres és un crim”, com deia Brecht. Però, precisament perquè sempre tornen, cal parlar. Cal parlar −i per què no d’arbres?− quan la paraula porta llum −o veritat− a aquests temps, quan la paraula va més enllà d’ella mateixa. Cal parlar, i cal fer música, i cal ballar, i pintar... Cal crear bellesa, perquè la bellesa, quan ho és i és certa, també subverteix els ordres d’aquest món que sembla que no ens deixi parlar d’arbres.

No fa gaires anys era comú que artistes i creadors es posessin al costat de les causes que els semblaven justes i que, de maneres diferents, treballessin per a elles amb el seu art.

D’un temps ençà semblava haver crescut un distanciament entre bona part dels moviments artístics i els socials. Afortunadament, aquestes darreres setmanes ens han mostrat el contrari: poetes, músics i artistes han acompanyat l’acampada d’Esfosa, han dit on eren i amb qui. Parlant d’arbres o d’idees.

Ara bé, també s’observa un altre símptoma: Fa uns dissabtes, al mercat de Vic, mentre la parada que demana solidaritat per Esfosa és pràcticament buida, la gent s’acumulava a la que demanava suport a mantenir l’estructura actual de l’Associació Sant Tomàs. Símptoma de què?

publicat l'1 de juliol de 2016

al centre de Manlleu

No voldria que aquest fos un altre dels molts articles que s’han escrit parlant de la reobertura del Teatre Centre de Manlleu i que al cap del temps, amb tot aturat, han resultat ben ridículs.

Aquesta és una història tan llarga com exemplar. Exemple de tossuderia i de fe. Si, a la fi, en els terminis que ara s’anuncien (que no són curts) s’inaugura el nou teatre, serà irrenunciable un agraïment públic i ben manifest a una quanta gent que des de fa deu anys (i més) hi han posat més que el coll i més que paciència i feina. Perquè no n’hi ha prou amb l’amor al teatre i a la cultura; calen fets i resistència, que és el que hi ha hagut.

Deu anys de provisionalitat i precarietat podrien haver fet claudicar a molts. Però en aquest cas no ha estat així i s’han anat conservant una realitat i una tradició importants i que han donat grans fruits a la comarca i al país. 

Ara bé, un compromís verbal és només un compromís verbal. Sabem que les paraules volen (encara que siguin de conseller en precampanya). I aquestes poden volar empeses per mil-i-una raons que potser semblarien lògiques però que serien del tot injustes i desraonades.

Manlleu, tota la ciutat, es mereix i necessita aquest teatre. I la comarca. I el país. I tan aviat com es pugui.

publicat el 18 de juny de 2016

gestió privada? pública?

No queda clar el redactat de les opcions posades a votació en la consulta sobre el model de gestió del Teatre L’Atlàntida i l’Escola de Música de Vic.

A les butlletes les opcions són: 1. “Fundació sense ànim de lucre, gestió privada” i 2. “Organisme autònom sense ànim de lucre, gestió pública”, i es relaciona l’opció 1 amb l’actual model i la 2 amb un possible model futur.

El complex el gestiona actualment una “Fundació sense ànim de lucre”, però no es tracta, ni molt menys, d’una gestió privada, ja que la Fundació és presidida per l’alcalde/ssa de la ciutat, els càrrecs recauen en regidors de l’Ajuntament i com a vocals hi ha un regidor de l’oposició, un alcalde en representació dels municipis de la comarca i representants del món de la cultura i la gestió cultural, que hi són de manera altruista.

Les actuacions i gestions de la Fundació són públiques i auditades, i publicades a la seva web (http://latlantidavic.cat/qui-som/fundacio/).

Equiparar això a una gestió privada (com podria ser la d’ajuntaments que cedeixen els teatres a productores, que els utilitzen com a plataformes pròpies) és, com a mínim un error que porta a confusió.

(Ah! I tampoc no entenc com el nom del teatre, que és “L’Atlàntida”, hi apareix com a “Atlàntida”.)

publicat el 10 de juny de 2016

del disseny a osona

No calen gaires mirades per adonar-se que l’exposició “Abans i ara. Del grafisme al disseny gràfic a Osona”, que es pot veure en cinc espais de Vic, és important, que ofereix un repàs metòdic i ampli per la història del disseny a Osona en totes les seves manifestacions.

Però potser no és prou evident tot el que hi ha darrere: la feina de recol·lecció que ha suposat, no només del material històric en arxius i col·leccions, sinó també el pràcticament exhaustiu inventari dels professionals actualment actius.

I la tria dels materials exposats, que parlen per ells mateixos i que en conjunt filen una història que ho és alhora d’un art, d’una indústria i d’unes estètiques.

Cal agrair tot això al dissenyador Anton Granero −un dels pioners del disseny contemporani a la comarca− i a l’Escola d’Art de Vic.

L’exposició és el germen d’una història que cal fixar i escriure, un primer i importantíssim pas que no pot desaparèixer amb l’exposició. És del tot necessari que se n’editi un catàleg complert.

La ciutat no es pot permetre el luxe de dilapidar tanta feina ben feta, d’ignorar un esforç tan gran i un resultat tan reeixit. Té el deure cultural i moral de preservar i fixar aquest fragment d’història.

Però sembla que no es farà. I un dia ho lamentarem.

Publicat el 20 de maig de 2016

paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016