Públic i públics

No és d’estranyar, segurament, que en la programació de L’Atlàntida, les actuacions de “El mago Pop”, previstes per al mes de maig, s’hagin hagut d’ampliar de tres sessions a cinc i les entrades estiguin pràcticament exhaurides. 

Un encert de programació? Sí. Un reconeixement a la qualitat del mag? També. Però més enllà d’això aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre els hàbits de la nostra societat com a espectadora o “consumidora” d’espectacles i de cultura en general. Reflexionar i actuar.

És evident que la major part del públic hi haurà estat cridada per la popularitat mediàtica del mag. Res d’estrany; passa el mateix amb el teatre protagonitzat per actors amb presència televisiva.

Públic que mai no hauria anat a teatre o a una sessió de màgia hi va per influència i pressió indirecta dels mitjans. Tornarà mai al teatre? Li serà prou atractiu com per tornar-hi en una sessió amb protagonistes que li siguin desconeguts?

Aquesta és la pregunta. I la tasca; no només dels programadors, sinó dels actors mediàtics i dels espectadors habituals, que desitgem una societat més culta i, per tant, més lliure, més autònoma, més lliure de la pressió mediàtica i de les influències de la publicitat i, sobretot, oberta a allò nou o desconegut.

 publicat el 27 de gener de 2017

i ara, què?

No es cosa de críticar el teatre l’Atlàntida. Encara no. Des d’allò més extern, com és l’edifici, fins al model o mostrari de programació que s’ha pogut veure aquests dies, passant pel funcionament, eficaç i amable, i per la resposta del públic, tot indica que s’està en un bon camí.

El que sí que cal, però, és una reflexió més general sobre la política cultural municipal un cop engegada l’Atlàntida. Aquest equipament va suposar la dissolució de l’Imac, l’ens gestor de la política cultural de la ciutat, ara reduït a la mínima expressió. Les raons van ser que l’Atlàntida ja cobria moltes de les seves funcions, però és evident que la política cultural d’una ciutat no es redueix a una programació d’espectacles al teatre/auditori municipal.

Política cultural vol dir dinamització i suport al teixit social, participació, avenços, imaginació... No cal dir gaire res més, sinó remetre a les conclusions del Congrés de Cultura d’Osona de 1996/97 i al Pla d’Acció Cultural que va elaborar la Diputació el 2003.

Després de les glòries i les lloances, és hora que la regidoria de cultura posi les bases necessàries (econòmiques, estructurals i humanes) per acomplir eficaçment la seva feina sota aquelles directrius que ella mateixa va demanar, un cop actualitzades.

07 - 05 - 2010