el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017

Hybris

No és fàcil, aquests dies, escriure una columna que s’haurà de publicar cinc dies després. Per això parlaré de l’Hybris.

Aquest concepte del grec clàssic pot ser traduït aproximadament per “orgull extrem” o “força desmesurada” i és el pitjor pecat que pot cometre la persona a la Grècia antiga, perquè, a més de suposar una sobreestimació de les capacitats de qui el comet i una superació dels límits dels seus drets, és l‘intent d’aproximar-se als déus.

Tant a la Grècia Clàssica com a la Bíblia aquest és pitjor pecat (recordem el pecat original o la torre de Babel). No és casual, i passa també a la majoria de cultures.

Avui, observant el nostre entorn, veiem com l’hybris està movent els fils de moltes actuacions individuals i col·lectives. L’orgull extrem i la desmesurada confiança en ser portador de l’única veritat és el que fa que un hom esdevingui cec al seu entorn, que ni tan sols vegi l’altre, que no el vulgui escoltar. I aquesta ceguesa d’orgull és la llavor de l’odi. 

Un odi, naturalment irracional, que pot explicar (mai justificar) les actuacions més cruels i més inhumanes, i que fa que qui les comet pugui pensar que són justes, conformes a dret.

Des dels orígens (la Bíblia, la Grècia clàssica) fins avui dia. Convé llegir els clàssics.

Publicat el 20 d'octubre de 2017

Com els ho explicaran?

No ens ho podem imaginar. Com ho explicaran als seus? A la parella, als fills. Com ho explicaran demà als néts? Els ho explicaran? Gosaran? Gosaran fer-ho sense vergonya? Amb quina expressió de rostre tornaran a casa?

Quan les cròniques i la història parlin d’aquell dia, què diran? Davant les fotografies i les filmacions, gosaran dir que ells eren els uniformats de negre? En tindran prou, els seus, amb allò de “l’obediència deguda”? En tindran prou ells? En tenen prou avui? Els justifica? Estan tranquils havent fet el que han fet? 

Què devien pensar quan, protegits i armats fins a les dents, pegaven a gent indefensa que deia “som gent de pau”, quan arrossegaven una àvia per terra, quan disparaven contra la gent, quan robaven urnes i ordinadors? I quan assaltaven les escoles que els nens estimen o destrossaven poliesportius i centres cívics? Què en pensen ara? Com veuen això d’atacar amb violència una gent que volia votar pacíficament? Què pensaven quan es feien aquella foto de grup un cop acabada la “feina”?

Després de les barbàries del XX s’ha dit i escrit que l’humà que exerceix la violència de la manera com ho hem vist fer, només pot fer-ho quan considera que l’altre no és humà, que si ho pensés no ho faria. I això fa rumiar molt.

publicat el 6 d'octubre de 2017

Més de música i festes

No només tenim un problema amb la música de les festes en el cas de les activitats infantils. Els espais públics i privats (i els usuaris i veïns) són uns bons testimonis de les males pràctiques que s’han acabat acceptant com a “normals” o “inevitables”. Tres exemples:

Sembla inevitable que mentre es munten les estructures (empostissat, llum, so...) des del primer moment hi hagi la música que als operaris els dóna la gana, exageradament alta, agredint les orelles i la sensibilitat dels veïns o dels altres usuaris del lloc.

S’entén com a “normal” que en els espais de les fires cada atracció tingui la seva música, feridorament alta, en competència amb la del costat. I ja no parlem de la qualitat de la música ni del so.

S’accepta que qualsevol manifestació al carrer (jocs, mercats, curses populars, exhibicions...) s’acompanyi de música, a gran volum, sense cap criteri de selecció i sense cap respecte per als usuaris ni el veïnat.

Aquesta dictadura de la música irracional, que atempta contra qualsevol norma cívica (i de bon gust), s’ha instaurat sense cap raó, sense cap consulta i contra més d’una normativa. I sense possibilitat d’èxit de cap acció contrària de “l’autoritat competent” ni dels afectats; només resignació. Una dictadura, sí.

publicat el 22 de setembre de 2017

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017