ni ensenyar ni educar (18)

No han escapat a ningú els despropòsits en les proves de Selectivitat d’aquest any (dels quals ningú no ha demanat disculpes). Però aquest no ha estat ni és l’únic problema. La Selectivitat en ella mateixa i les reglamentacions de l’accés a Estudis Superiors (i també als Estudis Mitjans) estan plenes d’injustícies, contradiccions i absurds que van en detriment del mateix sistema educatiu, de la qualitat de l’ensenyament i de la formació dels joves.

Un exemple:

Als Estudis Superiors d’Imatge té preferència a entrar-hi qualsevol alumne procedent d’un Cicle Tècnic de Grau Mitjà, sigui quina sigui la seva nota. De manera que un alumne provinent d’un Grau Mitjà amb un cinc de nota mitjana passarà al davant d’un alumne provinent del Batxillerat Artístic amb una mitjana d’excel·lent amb matrícula.

Com que són uns estudis amb molta demanda, a la pràctica resulta que els alumnes del Batxillerat en són exclosos, tot i que els Centres els voldrien per a poder realitzar uns estudis de perfil més variat i més creatiu i, en justícia, prefereixen els alumnes més brillants.

Amb aquesta reglamentació es desmantella l’ensenyament públic i es priva de formació a alumnes excel·lents que no poden accedir a estudis privats.

I aquest només és un exemple.

publicat el 12 - 07 - 2013

ciutat de tercera

No es pot ser una ciutat de cultura si no es cuiden tots els seus aspectes. I la imatge i la llengua són fonamentals.

El programa de la Festa Major de Vic d’aquest any és un clar exemple de la deixadesa i de la mala imatge que en els darrers anys l’ajuntament mostra des del disseny gràfic de les comunicacions més importants, que el situen al costat dels ajuntaments de tercera divisió.

Després d’una etapa de referència i de prestigi en la imatge gràfica de la ciutat, la davallada ha estat fulminant. I aquest programa n’és un clar exemple. Anodí, adotzenat, sense interès en cap aspecte: claredat, coherència, paper, maquetació, tipografia, publicitat...

I la llengua. No només mostra incúria a l’hora de mecanografiar i revisar els textos, sinó que hi ha una desídia absoluta en el tractament de la llengua: una gran quantitat d’errors ortogràfics (alguns, ben elementals), errors en tots els aspectes de la gramàtica, problemes greus de redacció i de puntuació i un menyspreu total per les més elementals regles d’ortotipografia.

Si la ciutat vol tenir un paper en el mapa de la cultura del nostre país, ha de començar essent sensible a la imatge, al disseny i a la llengua. Una capital cultural no pot mostrar una imatge de barri. S’és el que es mostra.

publicat el 8 - 06 - 2013

una tria política

No falta gaire perquè comencin els festivals d’estiu. Ja s’anuncien, i alguns d’ells expliquen les mesures que han aplicat per poder continuar malgrat la crisi, que ja n’ha fet desaparèixer uns quants.

Per això és tan xocant veure com la ciutat de Barcelona aquest any s’inventa un “Festival Jardins de Pedralbes”, al qual aboca una quantitat molt gran de diners per oferir els productes de consum descafeïnats de sempre, velles glòries i els habituals dels circuits internacionals.

Sobta perquè és la mateixa Barcelona que ha fet restringir els pressupostos a festivals de la ciutat realment especials, únics i amb un valor i un compromís culturals fora de dubte. Per exemple, el Festival Shakespeare, que acaba de clausurar la seva 10a edició, possible només gràcies al suport i al coratge de la professió teatral, que s’hi ha arriscat generosament per tal d’assegurar-ne la continuïtat.

Algú des del poder polític ha triat un festival innocu, adotzenat i narcotitzant; l’ha preferit a un altre que es definia com “una lluita a favor de les persones, a favor del pensament, del coneixement i de totes aquelles facultats que ens fan ser més humans i més civilitzats”.

La tria, naturalment és del tot política. I és fàcil veure’n les raons i els objectius.

Publicat el 14 - 06 - 2013

ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

poden dormir? poden viure?

No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.

Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com qualsevol de nosaltres.

Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?

Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden viure?

Com es pot viure sabent-se genocida?

publicat el 17 de maig de 2013