vikea encara

No és un mal moment per recordar el primer article d’aquesta secció, publicat ja fa un grapat d’anys. Es titulava “Vikea”, i es lamentava de l’adotzenament i la vulgarització en què anaven caient edificis, carrers, places, passejos i parcs de Vic a mesura que anaven essent remodelats, renovats o reurbanitzats. Un procés que esborrava de la ciutat les particularitats i característiques que la fan i li donen caràcter, i que la igualava a qualsevol ciutat del món, despersonalitzant-la i eliminant-ne l’encant, la gràcia o els valors estètics i vivencials.

D’això ja deu fer uns set anys, i les coses estan igual, que vol dir pitjor. I cada vegada són més les veus que ho lamenten i ho denuncien (però sovint en veu baixa, això sí).

Que el Passeig és un nyap és ben clar. Com ho és que la provisionalitat s’ha fet definitiva al Portalet, al C. Torres i Bages i a la P. Catedral. I que han desaparegut la bellesa i la gràcia subtil que tenia el Parc Balmes, i molts edificis, i botigues, i carrers. A Vic allò vell i allò nou es va fent més igual a tot, com són tristament iguals i banals els pisos moblats amb mobles d’Ikea.

Ara li toca a un altre tros de Rambles, i el projecte ja preveu una altra grisor urbanística. Per quan una ciutat amb cara i ulls?

 publicat el 19 de setembre de 2014

fer llibres

No han faltat aquests dies elogis a l’editor Jaume Vallcorba i lamentacions per la seva mort. Certament, és una pèrdua important i aquest país n’anirà coix. Tot el país se’n ressentirà, i no només “el món cultural”, com han dit alguns; ja que el llibre, la cultura, afecta a qualsevol àmbit de la vida i de les activitats d’una comunitat.

Però també és cert que al costat d’editorials com la de Vallcorba, de prestigi reconegut i amb gran presència i projecció, hi ha un bon nombre d’editors independents, petits, que amb grans esforços personals duen a terme una feina rigorosa d’edició, de renovació, de recerca, de risc, d’especialització... En definitiva, la tasca essencial de l’editor, a la qual fa temps que han renunciat els grans grups editorials, que han esdevingut simples negocis de fabricació de llibres, sense gaire, o cap, interès en el llibre, en la literatura i en la cultura.

Són editors vius, actius, amb iniciativa, amb amor, que lluiten contracorrent i que tenen en contra tot el sistema comercial i mediàtic, que editen en uns temps en què fer-ho és una heroïcitat, que obren els horitzons de la nostra cultura.

Són ells els qui de debò estan construint el país, i a ells els devem molt més del que no ens pensem. Per ara i per demà.

publicat el 5 de setembre de 2014

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

ens ho mereixem

No hi deu haver ni un diari, ni revista ni mitjà de comunicació d’abast general que no dediqui una secció especial a “emprenedors”, empresaris joves que inicien camí en el món de la indústria, els negocis o el comerç. Deu ser que ajudar-los és just, i que el seus objectius són bons i positius per al futur de tots.

També hi trobem sempre seccions fixes dedicades a uns joves que tenen com a objectiu ser famosos i fer-se rics sense ser res, ni saber res, ni fer res. I són aquests mateixos mitjans els qui fan que aconsegueixin el seu objectiu. Deu ser que això també és just i bo per al futur de tots.

Però (parlem de mitjans no especialitzats) no hi solem trobar mai seccions fixes dedicades als joves que proven d’obrir-se camí en el món del pensament, la filosofia, les arts, la ciència, la cultura... Deu ser que no és ni just ni bo per al nostre futur donar-los visibilitat i ajudar-los en els seus propòsits. Deu ser que la seva activitat no és interessant ni té cap mena d’utilitat per al present ni per al futur.

O bé és que els mitjans no tenen cap mena d’interès en el futur que ajuden a construir. O bé és que els seus objectius de futur són uns altres.

O potser no tenen projectes, ni ideals, ni saben el que fan.

Serem el que anem construint.

publicat el 25 de juliol de 2014