TV3 - 3 = 0

No és cap anècdota, ni suposa una simple remodelació. El tancament per part de TV3 de les corresponsalies de Catalunya Nord, de Terres de l’Ebre i del Pirineu és un atac directe a la nació, a la seva vertebració i al seu equilibri.

Poc després d’afirmar que aquestes corresponsalies “pel seu arrelament i coneixement dels territoris respectius no eren substituïbles”, la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals decideix eliminar-les. I tan amples.

Ningú no pot dubtar del paper dels mitjans audiovisuals, sobretot de la televisió, en la construcció d’un país. I tothom sap el paper que hi ha fet TV3 des de la seva fundació.

Però també veiem com TV3 va renunciant a aquest paper i a aquesta responsabilitat. Primer abdicà de la responsabilitat cultural (parlem de cultura, no de productes d’entreteniment derivats de les arts). Després va renunciar a la seva responsabilitat pel que fa a la llengua, i sembla talment un instrument contra la normalització i la normativització del català.

I, ara, esborra de l’imaginari col·lectiu unes parts essencials del país. No es poden retallar altres partides?

Encara que el lema digui que és “la nostra”, queda clar que en realitat va contra nosaltres. I justament en aquests moments tan vitals. Anem bé.

publicat el 8 de març´de 2013

SORDS, CECS, MUTS

No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens poden abocar aquests canvis.

Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara: martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres visions, una mirada oberta.

També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada de tot; un autisme induït.

Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i duen a la mudesa de no tenir res per dir.

publicat el 22 de febrer de 2013

L'ATLÀNTIDA NO S'ESFONDRA

No estem en la millor època per al teatre, el cinema, la música o la dansa. Ajuntades a la crisi general, les polítiques del govern d’Espanya  ataquen directament la cultura i sobretot els espectacles culturals.

Per això, el fet que l’Atlàntida, el teatre municipal de Vic, presenti una vegada més uns resultats tan positius, ens ha de fer prendre confiança tant en els seus gestors com en la nostra societat. I, no podem oblidar-ho, ens ha de fer jutjar d’una manera molt positiva les polítiques culturals dels ajuntaments democràtics de la ciutat, que van ajuntar-se a unes dinàmiques endegades per la societat civil (sobretot en teatre i en música), a vegades amb grans dificultats i seriosos entrebancs polítics, econòmics i socials.

La compra el 1984 i la gestió de l’antiga Atlàntida per part de l’Ajuntament van ser molt criticades, com ho va ser l’acció de l’efímer Centre Dramàtic d’Osona, igualment com encara es posa en qüestió l’existència del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre. Però és evident que aquestes peces van suposar la creació d’unes dinàmiques i d’un públic que el nou teatre ha sabut fer tornar.

Una ciutat de cultura no es fa d’un dia per l’altre, i és just reconèixer allò que hi ha al darrere d’un èxit com el de l’Atlàntida.

publicat el 8 - 02 - 2013

ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013