No hi havia hagut mai tanta presència
de la cultura catalana a l’exterior com amb la creació de l’Institut Ramon
Llull.
S’ha fet normal que en els festivals
d’arreu del món hi hagi presència de literatura, teatre o música d’aquí. I això
és tan fonamental per al coneixement que ha de tenir el món de la nostra
cultura i de la nostra realitat com per les relacions vitals –personals
incloses− amb altres cultures.
I ha estat així perquè aquest Institut
pagava la despesa del viatge. Però això ha canviat. Ara, si un creador és
convidat a l’estranger s’ha de pagar el viatge i esperar una resolució
favorable, sense tenir-ne cap certesa i condicionada pel nombre de peticions en
aquell període.
Algú creu que, per exemple, un poeta
(que no treu cap benefici de la seva poesia) pot pagar-se un bitllet a Ucraïna
i esperar la sort que li sigui abonada part d’aquesta despesa? I si és una
companyia de teatre, amb tot el seu bagatge? I els formularis per a demanar
ajuts són cada vegada més dissuasius.
Això sí, en els fasts oficials no es
mira prim en viatges, hotels i convits.
La representació del país i la projecció
de la cultura passen sobretot pels creadors modestos, que han normalitzat la
presència catalana a l’exterior. I ara què? Desapareixem del mapa?
publicat el 8 d'abril de 2016
