homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

APP i altres dictadures

No fa gaire que a Vic s’han posat en funcionament les “zones DUMA” i ja se senten força queixes, dures i ben fonamentades, sobre aquest sistema.

Resulta que l’Ajuntament de Vic ha decidit controlar algunes zones d’aparcament de càrrega i descàrrega a partir d’una aplicació de mòbil que l’usuari ha de tenir instal·lada en el seu aparell telefònic. Això val tant pels transportistes com pels veïns de la zona, que sense l’aplicació al mòbil no poden ni parar ni estacionar el vehicle si no volen una multa.

I què passa? Doncs que hi ha força veïns que no tenen mòbil, o que tenen un mòbil antic, que ja els va prou bé, que no permet introduir-hi aplicacions; i molts veïns de la zona són gent gran, que utilitzen uns mòbils molt simples, adequats a les seves funcionalitats i necessitats, i sense apps.

Deu estar bé que l’Ajuntament vulgui una ciutat moderna i tecnològica, però és força immoral (i diria que il·legal) obligar els ciutadans a tenir mòbil, a tenir-lo d’últimes generacions i a tenir-hi una aplicació concreta. La ciutat és de tothom i per a tothom.

Forçosament s’ha de trobar una alternativa que no passi pels mòbils. Si no és així, serà un cas flagrant de discriminació arbitrària de la ciutadania. I això a part de lleig deu ser penable.

publicat el 13 de juliol de 2018

VICCC i PACC

No deu ser fàcil, ara mateix, fer la llista de tot allò que es va organitzar l’any 2016 en el marc de “Vic Capital de la Cultura Catalana” i que es va presentar com a primera passa d’unes actuacions que havien de tenir continuïtat i periodicitat regular. Exposicions, concursos, beques, ajudes, actes de tota mena... Un seguit d’accions diverses en tots els àmbits de la cultura, que solien implicar conjuntament organismes públics i entitats i associacions de la ciutat.

Després va resultar que, com que s’estava elaborant el Pla d’Acció Cultural, per aplicar aquelles iniciatives lògicament s’havia d’esperar que el pla fos enllestit i acoblar-les-hi.

Doncs molt bé. Ara que el PAC ja està llest i presentat, deu ser el moment de revisar tot el reguitzell de propostes, donar-los cabuda dins el Pla, reactivar-les i fer-les efectives.

Però la pregunta és com s’articularà aquesta continuïtat, qui en prendrà la iniciativa, qui l’ha de liderar... La pregunta és si quan en el seu dia es va fer la proposta es van establir les bases estructurals per a la feina que ara ve. Cal suposar que sí, que aquests protocols es van definir i que ara és qüestió només d’aplicar-los. 

Cal suposar-ho. Si no va ser així, ara ve una feina extra per a tots els implicats. 


publicat el 29 de juny de 2018