Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

APP i altres dictadures

No fa gaire que a Vic s’han posat en funcionament les “zones DUMA” i ja se senten força queixes, dures i ben fonamentades, sobre aquest sistema.

Resulta que l’Ajuntament de Vic ha decidit controlar algunes zones d’aparcament de càrrega i descàrrega a partir d’una aplicació de mòbil que l’usuari ha de tenir instal·lada en el seu aparell telefònic. Això val tant pels transportistes com pels veïns de la zona, que sense l’aplicació al mòbil no poden ni parar ni estacionar el vehicle si no volen una multa.

I què passa? Doncs que hi ha força veïns que no tenen mòbil, o que tenen un mòbil antic, que ja els va prou bé, que no permet introduir-hi aplicacions; i molts veïns de la zona són gent gran, que utilitzen uns mòbils molt simples, adequats a les seves funcionalitats i necessitats, i sense apps.

Deu estar bé que l’Ajuntament vulgui una ciutat moderna i tecnològica, però és força immoral (i diria que il·legal) obligar els ciutadans a tenir mòbil, a tenir-lo d’últimes generacions i a tenir-hi una aplicació concreta. La ciutat és de tothom i per a tothom.

Forçosament s’ha de trobar una alternativa que no passi pels mòbils. Si no és així, serà un cas flagrant de discriminació arbitrària de la ciutadania. I això a part de lleig deu ser penable.

publicat el 13 de juliol de 2018

VICCC i PACC

No deu ser fàcil, ara mateix, fer la llista de tot allò que es va organitzar l’any 2016 en el marc de “Vic Capital de la Cultura Catalana” i que es va presentar com a primera passa d’unes actuacions que havien de tenir continuïtat i periodicitat regular. Exposicions, concursos, beques, ajudes, actes de tota mena... Un seguit d’accions diverses en tots els àmbits de la cultura, que solien implicar conjuntament organismes públics i entitats i associacions de la ciutat.

Després va resultar que, com que s’estava elaborant el Pla d’Acció Cultural, per aplicar aquelles iniciatives lògicament s’havia d’esperar que el pla fos enllestit i acoblar-les-hi.

Doncs molt bé. Ara que el PAC ja està llest i presentat, deu ser el moment de revisar tot el reguitzell de propostes, donar-los cabuda dins el Pla, reactivar-les i fer-les efectives.

Però la pregunta és com s’articularà aquesta continuïtat, qui en prendrà la iniciativa, qui l’ha de liderar... La pregunta és si quan en el seu dia es va fer la proposta es van establir les bases estructurals per a la feina que ara ve. Cal suposar que sí, que aquests protocols es van definir i que ara és qüestió només d’aplicar-los. 

Cal suposar-ho. Si no va ser així, ara ve una feina extra per a tots els implicats. 


publicat el 29 de juny de 2018 

una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

se'n diu "literatura" (2)

No totes les novel·les són literatura (i podríem arribar a dir que no tots els llibres que narren històries són novel·les), de la mateixa manera que no tots els edificis poden ser considerats obres d’arquitectura. En tots hi ha arquitectura, sí, amb planells o sense; però això no implica que hagin de ser considerats obres d’arquitectura.

En un llibre que exposa un argument hi ha una història i una trama, uns personatges, potser una documentació, hi ha llengua, hi poden haver molt bones troballes en diversos aspectes, pot emocionar, pot enganxar... Però amb això no n’hi ha prou perquè el text sigui considerat una obra de literatura. De la mateixa manera que un quadre d’un pintor mediocre, o d’algú que no sigui pintor, serà un quadre, però no serà una obra d’art (i valgui sempre alguna excepció).

Aquesta afirmació pot semblar maximalista, excloent o elitista, i fins i tot vuitcentista, però és bo de recordar de tant en tant que les arts tenen un component que va més enllà de l’ofici i de la tècnica, un component que els fa “art”, que els dóna consistència i que fa més humans i més rics als qui l’usen, que ens fa créixer en totes les dimensions; allò, també, que fa que l’obra traspassi segles i cultures i que permanentment sigui actualitat.

publicat l'1 de juny de 2018

se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018