literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

ens ho mereixem

No hi deu haver ni un diari, ni revista ni mitjà de comunicació d’abast general que no dediqui una secció especial a “emprenedors”, empresaris joves que inicien camí en el món de la indústria, els negocis o el comerç. Deu ser que ajudar-los és just, i que el seus objectius són bons i positius per al futur de tots.

També hi trobem sempre seccions fixes dedicades a uns joves que tenen com a objectiu ser famosos i fer-se rics sense ser res, ni saber res, ni fer res. I són aquests mateixos mitjans els qui fan que aconsegueixin el seu objectiu. Deu ser que això també és just i bo per al futur de tots.

Però (parlem de mitjans no especialitzats) no hi solem trobar mai seccions fixes dedicades als joves que proven d’obrir-se camí en el món del pensament, la filosofia, les arts, la ciència, la cultura... Deu ser que no és ni just ni bo per al nostre futur donar-los visibilitat i ajudar-los en els seus propòsits. Deu ser que la seva activitat no és interessant ni té cap mena d’utilitat per al present ni per al futur.

O bé és que els mitjans no tenen cap mena d’interès en el futur que ajuden a construir. O bé és que els seus objectius de futur són uns altres.

O potser no tenen projectes, ni ideals, ni saben el que fan.

Serem el que anem construint.

publicat el 25 de juliol de 2014

Oxímoron en la lluita

No al fracking. Claríssim. Però hi ha coses que per algú sembla que no són tan clares.

A la rotonda de l’entrada de “Malla Centre” a la C-17 hi ha una escultura d’Ernest Altés. Hi és des de 1998, es titula Tenacitat. Ara podria parlar de la inèrcia de posar escultures en rotondes i, sobretot, del fet que Tenacitat es va fent invisible rere els arbres i arbusts que la van tapant. Però el tema, avui, és un altre.

Les dues superfícies de granit de la peça estan del tot ocupades per unes grans pintades contra el fracking. I no és només això: Ens hem acostumat a veure com grups que volen salvar la terra i el país fan pintades en superfícies que haurien de ser respectades, ja sigui per la seva naturalesa, la seva simbologia o per una qüestió purament estètica.

La lluita per un país lliure, independent i just no pot menystenir de cap manera els valors d’aquest mateix país: una obra d’art, un espai emblemàtic o un espai simplement bonic.

Lluitar per un país lliure és tan important com lluitar per un país on es respectin els valors estètics, artístics, històrics o simbòlics. Són valors indestriables de la llibertat i la justícia. Com es pot lluitar al costat d’algú que menysprea el país al qual diu defensar?  És una pegunta. Però no només.

publicat l'11 - 07 - 2014

Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014

SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014