cap a la paperera

No és clar quan va començar, però ara hi estem immersos del tot. Fa uns anys el més important era tenir iniciatives i dur-les a terme, tant en el camp professional com en els àmbits cívics i altruistes. I tant important com això eren els resultats efectius d’aquestes actuacions, el seu abast i la seva fecunditat. I prou.

Però ara no. Des de les administracions públiques s’ajuden i es tutelen aquestes actuacions i ha augmentat, per tant, el control que hi exerceixen.

De manera que avui pràcticament tothom qui realitza alguna activitat o altra està desbordat, aclaparat i col·lapsat per tanta paperassa com se li exigeix.

Des de l’alta investigació científica fins a les comissions de festes de barri, passant per l’ensenyament o la cultura, la realitat és que la paperassa demana més dedicació i esforços que l’activitat realitzada.

Calen urgentment reflexions, anàlisis i esmenes sobre aquest fet que, a més, indica la gran distància que hi ha entre la gent que “fa coses” i les administracions que tenen a sobre; desconeixement que provoca aquest control absurd, que es basa en uns indicadors i que té unes característiques que mostren, a més, que l’objectiu de les administracions no és cap tutela sinó la justificació de la pròpia administració.

09 - 03 - 2012

què passa?

No deu ser casualitat que aquests darrers mesos, en converses privades o manifestacions públiques, hagi escoltat de diverses persones el desig real d’abandonar les activitats de tipus social, polític o cultural que durant anys han anat portant a terme de manera voluntarista.

És gent de la mateixa franja generacional, entre els quaranta i els seixanta anys, que des de la primera joventut participa activament en diferents camps i iniciatives oferint el seu treball vocacional i altruista, la majoria de vegades de gran importància i amb una notable incidència.

Des dels primers anys del postfranquisme hi ha hagut onades d’augment i davallada de la mobilització i dels compromisos personals en cada camp, pràcticament sempre lligades a l’evolució del paper i del compromís de les administracions públiques i dels moviments socials.

Però el que s’està respirant darrerament sembla respondre a una actitud, potser generacional, d’abandó o de definitiu cansament provocada per una anàlisi de la realitat del present social i polític del seu camp d’acció, per una determinada visió i projecció del futur i per una mirada enrere que es tenyeix de frustració. I no semblen visions esbiaixades o circumstancials, sinó objectives i lúcides.

Què està passant? On ens portem?

20 - 03 - 2008