De Cine Club Vic

No han faltat elogis a Cineclub Vic en motiu del documental de Miquel Pérez i Quim Crusellas que en repassa la història amb testimonis impagables de fundadors, expresidents i membres de totes les juntes. Un documental excel·lent, cinematogràficament impecable, ple de registres, sorprenent i que acompleix amb rigor la seva funció testimonial i històrica.

Indubtablement, el paper que des de 1957 ha anat exercint Cineclub Vic ha estat fonamental per la vida cultural i política de la comarca. D’això, tant el llibre de S. Ponce, J. Ylla-Català i M. Pérez, La pel·lícula del Cineclub, com el documental, en donen prou compte.

Però m’agradaria remarcar un altre aspecte de la seva influència, més individual i, pet tant, més difícil de valorar i quantificar.

Hi ha molta gent a la comarca, molta, a qui les sessions de Cineclub −una de concreta, unes quantes o les programacions en general− han servit per a obrir nous camins estètics, polítics, ètics, de llenguatge... La formació que Cineclub ha donat, la influència que ha exercit, és molt més notable del que es podria imaginar i va més enllà del cinema, de la política, de la cultura, de l’estètica... Per mitjà de cada individu ha arribat a àmbits que ni sospitaríem. I això demana encara més agraïment.

Publicat el 10 de febrer de 2017

Públic i públics

No és d’estranyar, segurament, que en la programació de L’Atlàntida, les actuacions de “El mago Pop”, previstes per al mes de maig, s’hagin hagut d’ampliar de tres sessions a cinc i les entrades estiguin pràcticament exhaurides. 

Un encert de programació? Sí. Un reconeixement a la qualitat del mag? També. Però més enllà d’això aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre els hàbits de la nostra societat com a espectadora o “consumidora” d’espectacles i de cultura en general. Reflexionar i actuar.

És evident que la major part del públic hi haurà estat cridada per la popularitat mediàtica del mag. Res d’estrany; passa el mateix amb el teatre protagonitzat per actors amb presència televisiva.

Públic que mai no hauria anat a teatre o a una sessió de màgia hi va per influència i pressió indirecta dels mitjans. Tornarà mai al teatre? Li serà prou atractiu com per tornar-hi en una sessió amb protagonistes que li siguin desconeguts?

Aquesta és la pregunta. I la tasca; no només dels programadors, sinó dels actors mediàtics i dels espectadors habituals, que desitgem una societat més culta i, per tant, més lliure, més autònoma, més lliure de la pressió mediàtica i de les influències de la publicitat i, sobretot, oberta a allò nou o desconegut.

 publicat el 27 de gener de 2017

Música i prou?

No dubto ni una mica de la gran importància de la música en l’espectre cultural de Vic i Osona. Hi ocupa, certament, un lloc de primer ordre, amb l’Escola i Conservatori, la programació de L’Atlàntida i tots els músics al capdavant (i sense oblidar els referents històrics).

Però fa una mica de por l’afirmació taxativa de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vic: “Vic és música”. D’acord. Però la ciutat ha estat, és i ha de ser també una potència en altres llenguatges artístics.

Vic és literatura. Des dels inicis, i amb una presència més que notable des del XIX, la comarca ha anat donant a la literatura noms, iniciatives i publicacions fonamentals.

Vic és teatre, i amb noms i institucions importants i imprescindibles per al teatre a Catalunya, sobretot a partir dels anys cinquanta.

I és arts visuals i és disseny. Només cal repassar realitats, creadors, gestors, crítics i institucions.

I és dansa. I és fotografia i cinema i imatge. I és, sobretot, cultura entesa com a unitat indestriable d’expressions.

En tots aquests llenguatges (com a mínim) Vic i Osona han excel·lit i han contribuït altament a la cultura catalana i ho han de seguir fent. I cal apostar per altres llenguatges, i pels que han de venir.

Que la música no ens amagui el bosc.

publicat el 13 de gener de 2017

Marc Comas

No crec que es pugui fer encara un balanç definitiu de l’any de Vic Capital de la Cultura Catalana. Eufòries a part, caldrà temps per sospesar-ne amb fonament l’impacte real en el teixit i l’activitat cultural de la ciutat i la comarca.

Ara bé, hi ha alguns elements de la valoració que ja es poden fer amb tota certesa. I segurament un dels més clars i amb més consens és el treball eficaç i incansable de Marc Comas, tècnic de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic i coordinador de VICCC.

Amb una alta precarietat de personal a la regidoria, i amb una baixa no coberta des dels primers mesos, la dedicació de Comas, secundat per Joan Casas, ha estat clau en pràcticament totes i cada una de les més de quatre-centes activitats de l’any.

Tant al despatx com en tota mena de reunions per tota mena de temes, s’ha passat un any dissenyant, organitzant, coordinant, resolent contínuament problemes i imprevistos (i fent milers de telefonades). Se l’ha pogut veure a tot arreu, amb discreció, excedint en molt el seu horari contractual, fent feines que no li pertocaven, dormint poc, descuidant els seus, sempre preocupat i a punt.

Comas ha estat un actiu essencial per VICCC i ho haurà de ser perquè tot aquest any fructifiqui i acabi de tenir sentit.

publicat el 30 de desembre de 2016

S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

Buscant Andreu Febrer

No hi deu haver cap raó concreta, sinó la desídia o simplement no haver-hi pensat (que ja són una bona explicació). El fet és que qui enfili per la part alta el carrer de Sant Miquel dels Sants de Vic (abans, “carrer de Sant Hipòlit”) enlloc no trobarà cap referència que allà mateix hi nasqué i visqué Andreu Febrer.

 

A moltes façanes de Vic hi ha prou records de personatges relacionats amb aquells llocs (Balmes, Martí Genís, Serra i Moret, M. Àngels Anglada...), però l’oblit lapidari plana sobre Andreu Febrer, poeta renovador, primer traductor de la Commedia de Dante a una llengua vulgar i conservant-ne metre i rima, i ambaixador dels reis, un dels vigatans més il·lustres i universals.

Dins de “Vic Capital de la Cultura Catalana” es va començar a confegir un “mapa literari” de la ciutat. Ara la tasca seria traslladar-lo a les parets i a les pedres i editar-ne una guia explicativa, que podria incorporar els llocs i els textos amb què Pere Tió ha construït una ruta literària de Vic.

Però de moment, si VICCC no va propiciar el necessari record per a Andreu Febrer, potser el cicle “Primeres escriptures” de l’Ateneu de Vic, que li dedicà una sessió ben interessant la setmana passada, en desperti la iniciativa a qui li correspongui. A veure...

Publicat el 18 de novembre de 2016