Local - Nacional

No sé pas si s’han vençut realment els prejudicis sobre les produccions artístiques properes que no vinguin avalades per uns noms, unes productores o una publicitat que els donin l’etiqueta de “nacionals” o “barcelonines”. Una peça realitzada a Vic, a Tàrrega o a Reus per la seva gent i en els seus teatres és tan “nacional” com una feta a Barcelona, però encara sempre portarà una etiqueta de “local” que la farà estar, injustament, un graó per sota.

Ho dic pensant en l’obra “Argelers”, ideada, muntada i dirigida per Jordi Arqués, que fa unes setmanes va portar a escena un grup d’actors no professionals de la comarca, i en “Els camins invisibles”, de Teatre eSseLa, a partir de la poesia de Lluís Solà, presentada fa pocs dies a l’Atlàntida. I penso també en obres i muntatges realitzades de la mà de Montse Albàs o de Joan Roura, per exemple. 

I fins que aquestes produccions dites “locals” no siguin vistes i jutjades per tothom –i sobretot pel públic, els mitjans i la crítica de Barcelona, que es diuen “nacionals”– com qualsevol altre feta a la capital, no podrem ser una cultura de debò, plena, cohesionada, compacta. 

Però també des d’aquí cal eliminar aquest prejudici i veure-les amb una mirada “nacional”, sense allò de “per ser fet aquí...”

publicat el 30 de novembre de 2018

Som el que fem

No n’hi ha prou de tenir bona voluntat i bons desitjos, de pensar les coses, de tenir bons propòsits. “De bones intencions l’infern n’és ple”, diuen, perquè allò que no es realitza no existeix.

Són moltes les persones que creuen que una bona cosa, i fàcil, que es pot fer per a contribuir a un món més just és treballar amb una banca de proximitat, cooperativa, ètica, que no usi els diners per a vés a saber quins negocis; és confiar la gestió de les nostres comunicacions (telefonia, internet...) i subscriure la nostra energia (gas, electricitat...) a empreses també de proximitat, “netes”, que respectin el medi ambient, cooperatives. Molta gent pensa així, sí.

Però quan en una conversa es parla d’aquesta qüestió, la majoria de comentaris que se senten són del tipus: “Ostres, sí; ho he de fer.”, “Ja ho he mirat; hauria de canviar-me.”, “Ai, encara no me n’he ocupat.”, “És que no trobo mai el moment; ja ho faré.”, “Sí, ja ho hem dit, que hauríem de canviar.”, “A veure si un dia d’aquests...”, “M’hi he de posar, i tant!”.

Aquestes empreses donen absolutes facilitats per a associar-s’hi; més fàcil ja seria impossible. No obstant i això, encara se senten molts comentaris així un dia rere l’altre.

Pensem el que pensem, som el que fem.

publicat el 16 de novembre de 2018

El camí de Manolo Gómez

No fa gaires dies que s’ha clausurat una de les exposicions més interessants que s’han vist a la comarca en els darrers anys: “La Mari, el camí de les pedres i jo”, de Manolo Gómez, on, com diu Miquel Bardagil, l’artista “aborda des de la subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare”.

Una de les parts de l’exposició, “El camí de les pedres”, està basada en el camí que l’artista feia quatre o sis vegades cada dia per anar a cuidar la seva mare, malalta d’alzheimer. Un camí molt concorregut on la seva mirada, l’atzar i les seves accions han creat un poètic mosaic suggeridor i profund, trasbalsador.

Un camí, fet de sorra, d’herbes, d’empremtes, d’objectes abandonats... Un camí fet de vida, que els dies de l’exposició ha estat cimentat i ara és un desert fred, anodí i vulgar que enterra els vestigis d’aquella experiència vital i artística.

El camí de Manolo Gómez ha desaparegut. Ell ho comenta amb molta pena, i té raó de tenir-ne; ha desaparegut una part de la seva vida. Però també és cert que el fet ens dóna una doble imatge: la de la destrucció implacable i alhora la de la conservació eterna, sota el ciment, de totes les vivències que hi ha; les de l’artista i les de tots els vianants. I aquesta és una bella metàfora.

publicat el 2 de novembre de 2018

Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

Qüestions de llengua

No sabria què afegir a tot el que s’ha analitzat, dit i escrit en motiu del primer aniversari. De tota manera hi ha un parell d’aspectes lingüístics de què ens hem adonat i que voldria exposar.

En totes les tertúlies públiques i converses privades hem notat un vocabulari generalitzat i ben arrelat. Es parla sempre de “nosaltres” i “ells”; de “nosaltres” i “els altres”. No pas en una discriminació ideològica o social sinó geogràfica. Moltes fronteres també comencen en el lèxic, en l’imaginari.

I és un “nosaltres que cada vegada més gent eixampla més, cap al sud, cap al nord, mar enllà.

Una altra característica lingüística és l’ús del futur. El futur simple, que indica allò que sens dubte tindrà lloc (“això vindrà”); el futur perfet, que indica una acció futura que ja estarà acabada en el moment en què es refereix l’enunciat (“demà ja haurà vingut”). S’han acabat els verbs en condicional i les oracions subordinades condicionals.

Encara més: tots ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen en moltes llengües diferents, i altres només en una. Ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen amb serenitat, o cantant, i unes altres que se solen expressar amb crits i exasperació.

Ens hem adonat que la llengua diu molt més del que enuncia.

publicat el 5 d'octubre de 2018

homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018