no som res

No anem bé.

Ens hem acostumat que un acte d’abast local esdevingui d’abast nacional per a la premsa només perquè passa a Barcelona, i que un esdeveniment com l’estrena mundial d’un inèdit de B. M. Koltès, com que es fa a 67 km. de la capital, sigui tractat com a acte local o, sobretot, sigui ignorat. O més: que l’edició catalana d’un diari nacional es faci ressò de l’actuació de la Shangai Peking Opera Troupe a Almagro (Ciudad Real) i a Olmedo (Valladolid) però no digui res de la mateixa representació a Santa Susanna (Barcelona). Això sí: cròniques continuades del Festival d’Avinyó i durant tres o quatre dies articles sobre el mateix espectacle fet a Barcelona (la música de Greenaway, o el teatre de Copi).

El periodisme, i el “periodisme cultural” semblen entestats a desvertebrar el país, a no deixar que la nostra cultura se’n surti. Segueix els dictats de les agències de premsa i ignora tot allò que no té lloc a Barcelona (si no són actes promocionats pels lobbys econòmics i propagandístics). Mai no tracta els esdeveniments segons la seva importància objectiva, sinó per paràmetres extra culturals i gens objectius (D’això se’n diu fer cultura i vertebrar el país?).

Tant és així que molts catalans tenim la convicció que no existim.

03 - 08 - 2007

possibilitats

No m’he decidit encara sobre quin tema tocar en aquesta columna.

Voldria explicar una faula combinant-ne dues de clàssiques: la de les llebres a qui uns gossos empaiten i, mentre discuteixen si són llebrers o perdiguers, els gossos se les mengen, barrejada amb la del conill orgullós, la prepotència del qual fa que la tortuga, a qui menyspreava, li guanyi la carrera.

També em feia gràcia reproduir algunes de les paraules que va dir o escriure Joseph Goebbels, o copiar els seus onze “principis de propaganda”, per mostrar que encara hi ha gent que manté i defensa les seves idees i fa servir els seus arguments i els seus mètodes, de manera que moltes vegades diuen pràcticament el mateix que ell.

També tenia ganes d’explicar el conte del nen que volia tenir un paper en el joc que es jugava a l’escola, i després d’insistir molt ho va aconseguir, però resulta que no se’n va sortir i llavors deia que la culpa era dels seus companys, els insultava a tort i a dret i se’n va anar deixant-los plantats.

Volia parlar del regal, certament diví, com la música, que Bebeto Cidra i la seva companyia van fer a la ciutat amb les suites de Bach.

I amb tot això encara no m’he decidit, i ja no em queda espai ni per exposar els altres temes que em ballen pel cap.

08 - 06 - 2007