Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

nobel i editors

No acostuma a passar que el Nobel de literatura sigui popular i habitual de molts lectors. Sol ser desconegut i amb pocs llibres traduïts (o cap) i d’escassa difusió.

Estem acostumats que el Nobel de literatura és conegut només per pocs lectors, com passà amb Tranströmer, Müller, Mo Yan, le Clézio, Pamuk o Jelinek. Per això és reconfortant que Alice Munro, el darrer Nobel, sigui força popular entre el públic català.

I es deu, naturalment, a una petita editorial, Club Editor, i a la seva editora, Maria Bohigas, que el 2010 va començar a publicar aquesta especial autora canadenca i que l’ha anada introduint llibre a llibre de la mà de la traductora Dolors Udina, fins al darrer llibre, Estimada vida, que de boca a orella els darrers mesos ha tingut un relatiu èxit merescut.

Si molts lectors catalans poden estar orgullosos de conèixer i estimar el darrer Nobel, no és gràcies a una gran editorial. Les grans solen treballar a cop de talonari comprant èxits anunciats seguint les directrius dels grans grups mediàtics tot esperant que els caigui cada un o dos anys un best seller per salvar-los els comptes i el prestigi.

Les petites estimen la literatura, els llibres i la feina ben feta. Busquen, innoven, eduquen. Són, “simplement”, editorials.

publicat el 17 - 10 - 2013

matar la llengua

No s’haurien d’oblidar mai aquestes dues frases. Reproduïdes entre cometes i no desmentides: són literals.

Una és de la presidenta d’un partit català: “No podemos permitir que el catalán sea lengua vehicular en las escuelas.”

L’altra és del president d’un país que té per llengua natural i oficial el dialecte balear del català: “Yo quería que nuestros niños no hablasen el catalán de Cataluña y lo haremos posible.”

Diu @pauobrador: “No hi ha multilingüisme si no s'estima la llengua pròpia. Com tampoc no hi ha país mentre es continuï promovent la ignorància.”

Quin polític sensat legislaria per eliminar la seva llengua? Qui és capaç de voler la marginació i la mort d’una llengua, la seva i de la seva gent? A quins dictats, a quina finalitat, pot obeir aquest genocidi suïcida?

¿Com ha de ser una persona per mantenir-se inamovible en els seus propòsits contra el seu poble, contra els tribunals, la pedagogia, la lingüística, la ciència i el sentit comú?

Què deuen esperar a canvi d’aquesta actuació? Quina és la paga al botxí? Són motor o instrument? De què?

I a qui pensi que “genocidi” és un terme exagerat, recordem-li que al País Valencià, un jutge acaba de condemnar a sis mesos de presó una persona per parlar en la seva llengua a la seva terra. 

publicat el 4 - 10 - 2013

el que anem perdent (2)

No cal anar al Pallars per veure com es perden els parlars del nostre país. Osona i la Plana de Vic són un exemple modèlic de la pèrdua dialectal i la uniformització amorfa, impersonal i empobridora de la llengua.

La major part de característiques del parlar d’Osona i de la Plana de Vic ja no es poden sentir enlloc. La gent ja no va a “Tardei” ni a “Santulària”; el ieisme ha desaparegut: ja no hi ha “canaia” sinó “canalla” (o simplement “nens i nenes”, que és molt pitjor), ni “paia” ni “pois” (que són els del cap, no els “polls” de les gallines); ningú no usa l’auxiliar “ésser” (“sóc anat a Toreió”, “què ets fet avui?”); han desaparegut la majoria de les particularitats de la fonètica vocàlica...

De les característiques lèxiques, morfològiques i sintàctiques que Carme Vilà va descriure en un treball publicat el 1989, ja gairebé no se’n pot trobar cap, exceptuant, potser, alguns mots més populars que s’han fet identitaris, com “eixabuiro”, “coça”, “torratxa” o “fressa”.

Més enllà de la discussió de si cal o no treballar per conservar-les, és evident que estem empobrint la parla, que s’estan perdent unes importants marques d’identitat i, amb elles, una manera de ser en el món. I ningú no fa res per a frenar aquest procés de degradació.

publicat el 20 - 09 - 2013

el que anem perdent (1)

No fa gaires dies, en un poblet del Pallars, un home ja gran es lamentava que el pallarès, la parla pallaresa, ja és irrecuperable, que no hi ha hagut prou transmissió generacional i que els nous habitants de les valls, vinguts de fora, no el parlen.

També es queixava de la poca receptivitat de molts catalans a les formes dialectals de la llengua. Deia que a la seva néta, petita, que viu a Alemanya i parla alemany i català –pallarès− (per mor de la seva mare), quan va a Barcelona les nenes de la seva edat no l’entenen.

En donava la culpa, i amb raó, a la incúria (i incultura) dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament. De tota manera, no deixava d’esmentar un grapat d’iniciatives molt interessants i efectives per sembrar el pallarès als infants i joves de la comarca.

És del tot alliçonador, i escruixidor, escoltar un senyor, antic guarda forestal, queixar-se d’aquesta mutilació cultural i argumentar la protesta amb raons precises i impecables. I més encara veure la tristor, la desolació, que això li provoca. Allò que ja sabem, i que ens dol i ens revolta, es torna molt més punyent encara quan ho sentim encarnat, viscut i patit des del fons de l’ànima de les persones, del poble.

Potser sabem quin país volem, però no el sabem fer.

publicat el 06 - 09 - 2013