i ara, contra l'occità

No en té prou, el govern d’Espanya, de lluitar incansablement contra la llengua catalana. Ni en tenen prou els partits espanyols, del color que sigui (que en això han prou demostrat que són iguals), que hi lluiten activament o amb la complicitat del silenci.

No en tenen prou, i ara Espanya ha començat la lluita contra l’occità, una llengua en un estat encara més crític que el català.

La Generalitat, seguint la llei, està iniciant el que serà l’Acadèmia de la Llengua Occitana, projecte que, lògicament, no té en compte només la variant aranesa de l’occità sinó que s’estén a tota la llengua, a totes les variants, per tal de normativitzar-ne l’estàndard, l’únic camí per començar la salvació de l’occità, seguint la gramàtica de Loís Alibèrt de 1935.

Doncs bé. Unitat d’Aran, partit lligat al PSOE, es nega en rodó a acceptar una acadèmia així. La vol reduïda a l’aranès, sense tenir en compte la totalitat de l’occità. És el principi de la mort de la llengua, com qualsevol sociolingüista sap molt bé i com la història ha demostrat.

Per què Espanya actua així contra les llengües? La resposta esfereeix.

Trobaran més informació a l’article sòlidament argumentat de Marçal Girbau a El Punt-Avui del deu d’aquest mes i al diari occità www.eljornalet.com

Publicat el 19 - 04 - 2013

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013

quina ciutat?

No fa gaires setmanes a Es Baluard, Museu d’art Modern i Contemporani de Palma, es va inaugurar l’exposició “Miró. Ubú en escena”, que mostra els treballs que pràcticament al llarg de tota la seva trajectòria Miró realitzà sobre l’obra i la figura d’Ubú, d’Alfred Jarry.

Dins de la col·lecció hi ha els materials de l’obra de titelles Mori el Merma, del grup Teatre de la Claca dirigit per Joan Baixas, estrenada el 1978 al Liceu i que girà arreu del món. 

L’artista va treballar amb el grup en la concepció de l’obra, i en realitzà l’escenografia, els titelles gegants i el decorat. Rafael Subirachs compongué la música de l’espectacle i fou qui inspirà el títol, extret del crit al Merma de Vic, crit que s’ha fet internacionalment famós lligat a aquest espectacle i a Miró.

Una cosa no treu l’altra, ni calen exclusivitats, però veient l’exposició no vaig poder sinó pensar en la diferència que hi ha entre voler construir la imatge de Vic com a la ciutat de Sert o com a la ciutat d’un dels treballs més originals de Miró. I pensava què ho deu fer que a cap consistori de la ciutat mai no se li hagi acudit de recordar aquest treball, o d’utilitzar-lo, o de reivindicar-lo.

De tota manera, tal i com van les coses, potser val més deixar-ho tot com està.

publicat el 22 - 03 - 2013

TV3 - 3 = 0

No és cap anècdota, ni suposa una simple remodelació. El tancament per part de TV3 de les corresponsalies de Catalunya Nord, de Terres de l’Ebre i del Pirineu és un atac directe a la nació, a la seva vertebració i al seu equilibri.

Poc després d’afirmar que aquestes corresponsalies “pel seu arrelament i coneixement dels territoris respectius no eren substituïbles”, la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals decideix eliminar-les. I tan amples.

Ningú no pot dubtar del paper dels mitjans audiovisuals, sobretot de la televisió, en la construcció d’un país. I tothom sap el paper que hi ha fet TV3 des de la seva fundació.

Però també veiem com TV3 va renunciant a aquest paper i a aquesta responsabilitat. Primer abdicà de la responsabilitat cultural (parlem de cultura, no de productes d’entreteniment derivats de les arts). Després va renunciar a la seva responsabilitat pel que fa a la llengua, i sembla talment un instrument contra la normalització i la normativització del català.

I, ara, esborra de l’imaginari col·lectiu unes parts essencials del país. No es poden retallar altres partides?

Encara que el lema digui que és “la nostra”, queda clar que en realitat va contra nosaltres. I justament en aquests moments tan vitals. Anem bé.

publicat el 8 de març´de 2013

SORDS, CECS, MUTS

No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens poden abocar aquests canvis.

Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara: martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres visions, una mirada oberta.

També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada de tot; un autisme induït.

Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i duen a la mudesa de no tenir res per dir.

publicat el 22 de febrer de 2013