Això de la poesia...

No és fàcil de trobar un estudi assequible i rigorós que introdueixi a la poesia i en parli des d’una òptica que no sigui hereva d’unes concepcions tòpiques i mentideres; que no es basi, per exemple, en allò d’”expressar els sentiments del cor del poeta”, allò de “parlar amb paraules boniques”, allò de “somnis i il·lusions” o allò d’estar escrit en versos que rimin.

La poesia és una cosa molt més seriosa. És un compromís absolut i radical amb la persona, amb la llengua i amb la cultura; amb la humanitat.

La poesia és “una forma d’escriptura que il·lumina l’existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d’escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables”.

Aquesta definició és treta del llibre que acaba de publicar Jordi Marrugat, un llibre que presenta la poesia, el que és, el seu paper, la seva funció en el nostre món d’avui; una introducció a la poesia amb plantejaments seriosos, compromesos i moderns, i a partir de textos de poetes contemporanis catalans.

El llibre, Escriure la vida i la mort, publicat per Pagès editors, és un veritable camí de coneixement de la poesia i d’aprofundiment en la seva essència i funció. Un llibre de lectura plaent i enriquidora que a tots convindria de fer.

publicat el 19 - 10 - 2012

Pujols vs. Crexells

No cal divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols, del seu pensament i dels seus textos.

No dubto de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.

Nascut el 1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).

La seva mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita, sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura, política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.

Si volem construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols, però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de procurar per generar molts més crexells que pujols.

Publicat el 5 - 10 - 2012

TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012

ON ANEM? (3)

No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”

publicat el 7 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012