ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

poden dormir? poden viure?

No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.

Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com qualsevol de nosaltres.

Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?

Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden viure?

Com es pot viure sabent-se genocida?

publicat el 17 de maig de 2013

Espriu i prou?

No deu estranyar a ningú que se celebri amb tant de renou el centenari del naixement de Salvador Espriu (com a mínim, amb enrenou; l’eficàcia ja és una altra cosa). Espriu és un escriptor indispensable i una figura important de la Catalunya contemporània, es mereix l’homenatge.

Però potser valdria la pena de repassar els aniversaris literaris d’aquest 2013:

Resulta que també és el centenari de Bartomeu RossellJ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽ossellna Raspall (que ha tingut mó-Pòrcel, un dels més alts poetes lírics del XX; de Joan Teixidor, l’autor d’El príncep, un dels llibres imprescindibles; de Marià Villangómez, poeta i traductor, que supera l’Escola Mallorquina i universalitza la literatura illenca; de Joaquim Amat-Piniella, l’autor de K. L. Reich, el testimoni català dels camps d’extermini; d’Aurora Díaz-Plaja, escriptora, bibliotecària, crítica, activista; de Joana Raspall, escriptora, lexicòloga, intel·lectual, sortosament encara viva.

I és el sisè centenari del naixement de Joanot Martorell, l’autor de Tirant lo Blanc; el setè centenari de la mort de Bernat Metge, el primer humanista; el vintè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés, de Josep Maria Llompart i de Joaquim Soler; el quinzè de la de Joan Fuster i el desè de la de Miquel Martí i Pol.

Davant d’això, potser no cal dir res més.

publicat el 03 - 05 . 2013

i ara, contra l'occità

No en té prou, el govern d’Espanya, de lluitar incansablement contra la llengua catalana. Ni en tenen prou els partits espanyols, del color que sigui (que en això han prou demostrat que són iguals), que hi lluiten activament o amb la complicitat del silenci.

No en tenen prou, i ara Espanya ha començat la lluita contra l’occità, una llengua en un estat encara més crític que el català.

La Generalitat, seguint la llei, està iniciant el que serà l’Acadèmia de la Llengua Occitana, projecte que, lògicament, no té en compte només la variant aranesa de l’occità sinó que s’estén a tota la llengua, a totes les variants, per tal de normativitzar-ne l’estàndard, l’únic camí per començar la salvació de l’occità, seguint la gramàtica de Loís Alibèrt de 1935.

Doncs bé. Unitat d’Aran, partit lligat al PSOE, es nega en rodó a acceptar una acadèmia així. La vol reduïda a l’aranès, sense tenir en compte la totalitat de l’occità. És el principi de la mort de la llengua, com qualsevol sociolingüista sap molt bé i com la història ha demostrat.

Per què Espanya actua així contra les llengües? La resposta esfereeix.

Trobaran més informació a l’article sòlidament argumentat de Marçal Girbau a El Punt-Avui del deu d’aquest mes i al diari occità www.eljornalet.com

Publicat el 19 - 04 - 2013

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013