alguna cosa falla

No és tan fàcil com semblaria saber quines coses fallen en el nostre entramat cultural, però és ben cert que en fallen algunes, i importants.

Alguna cosa falla quan molt sovint actes de tota mena no tenen la resposta que es mereixen per part de mitjans de comunicació, de públic o de crítica.

Alguna cosa falla quan públic que es desplaça a Barcelona no ho fa quan l’esdeveniment és a altres poblacions, i tampoc si són de la seva comarca.

Alguna cosa falla quan ni comarcalment ni nacionalment no hi ha la vital coordinació que caldria.

Som un país petit, i per a moltes qüestions això hauria de suposar un avantatge. Però, lluny de convertir la petitesa en grandesa, sembla que el vulguem empetitir encara més. Ja hi hauria d’haver unes xarxes ben consolidades i fluides, i amb prou feines si existeixen. Amb tants anys d’una certa normalitat, encara està per fer la major part de vertebració cultural del territori, ja sigui físicament (geogràficament) o conceptualment (per àmbits, activitats, objectius...). I, per viu que sembli un cos, els teixits i òrgans moren per aïllament.

A veure si, a més de trencar les amarres polítiques externes, som capaços d’establir i enfortir els llaços culturals interns, també per construir xarxes amb l’exterior.

publicat el 30 de novembre de 2012

política vs política

No és estrany que el teatre de Bescanó s’omplís el cap de setmana passat en l’estrena de Suïcides, de la companyia Poca Cosa Teatre. El públic va comprar pastanagues (amb el 8% d’IVA corresponent a les hortalisses) i amb la compra se li regalava una entrada, que, en ser d’obsequi, no pagava el 21% d’IVA que correspon al teatre i a la cultura.

També va tenir molt d’èxit, a finals de juliol, la venda anticipada d’entrades i abonaments a festivals i espectacles de teatre i música; en alguns casos, venda amb més d’un any d’anticipació per tal de fer-la abans de l’aplicació del nou impost l’1 de setembre.

Aquestes i altres iniciatives mostren el desacord que el món de la cultura té amb el tracte fiscal que li dóna l’estat. Però no és només un tracte “fiscal”; en el fons hi ha un tracte i una intenció de tipus polític.

Diríem, doncs, “política contra la cultura”? Aquesta afirmació, que podria semblar demagògia i poca cosa més, és la dura realitat. Es mostra cruament que el mal governant, el governant injust, té por a la cultura.

Però més que “política contra la cultura”, es tracta de “política contra política”, un model de societat que vol imposar-se per la força i aniquila tot allò que li pot fer nosa: primer la cultura, després... 

publicat el 16-11-2012

Espai Mallorca

No es coneix cap país els governants del qual s’obstinin sistemàticament a atacar-ne la llengua i la cultura amb l’objectiu claríssim (mai explicitat) del genocidi lingüístic i cultural. No es coneix una situació com la de les Balears en aquests moments. Bé, sí; se’n coneix una altra: la del País Valencià.

Mentre assaja d’acomplir el seu objectiu en tots els fronts possibles a l’interior (cultura, educació, justícia, administracions, política lingüística...), el “govern” de Bauzà vol rematar la feina a l’exterior.

Per això ja feia un quant temps que, aliat amb la crisi del món editorial, mantenia agonitzant l’Espai Mallorca, fins que ara n’ha dictat el tancament definitiu per al 5 de novembre.

Fa quinze anys que l’Espai Mallorca és una excel·lent ambaixada cultural de les Illes al Principat i més que una llibreria-bar-botiga-sala d‘art; és un centre cultural de primer ordre amb una programació modèlica i una gran afluència de públic.

És el vincle cultural més eficaç i fructífer entre les Balears i el Principat. Per això el volen tancar.

Busqueu la plataforma que el vol salvar al facebook (critsirenou perl’espaimallorca) o al twitter (@critsirenou) i doneu-li un cop de mà, o una firma. En aquest vaixell a punt d’enfonsar-se hi anem tots.

publicat el 2 - 10 - 2012

Això de la poesia...

No és fàcil de trobar un estudi assequible i rigorós que introdueixi a la poesia i en parli des d’una òptica que no sigui hereva d’unes concepcions tòpiques i mentideres; que no es basi, per exemple, en allò d’”expressar els sentiments del cor del poeta”, allò de “parlar amb paraules boniques”, allò de “somnis i il·lusions” o allò d’estar escrit en versos que rimin.

La poesia és una cosa molt més seriosa. És un compromís absolut i radical amb la persona, amb la llengua i amb la cultura; amb la humanitat.

La poesia és “una forma d’escriptura que il·lumina l’existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d’escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables”.

Aquesta definició és treta del llibre que acaba de publicar Jordi Marrugat, un llibre que presenta la poesia, el que és, el seu paper, la seva funció en el nostre món d’avui; una introducció a la poesia amb plantejaments seriosos, compromesos i moderns, i a partir de textos de poetes contemporanis catalans.

El llibre, Escriure la vida i la mort, publicat per Pagès editors, és un veritable camí de coneixement de la poesia i d’aprofundiment en la seva essència i funció. Un llibre de lectura plaent i enriquidora que a tots convindria de fer.

publicat el 19 - 10 - 2012

Pujols vs. Crexells

No cal divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols, del seu pensament i dels seus textos.

No dubto de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.

Nascut el 1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).

La seva mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita, sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura, política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.

Si volem construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols, però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de procurar per generar molts més crexells que pujols.

Publicat el 5 - 10 - 2012