som qui som?

No passa castanyada que no es parli arreu de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per tradicions que responen a altres sistemes culturals.

Els senyals d’identitat que comporta la tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps, que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores, i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més de tenir un aparell d’estat).

És cert que ara vivim un moment àlgid d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida, com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.

Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?

06 - 11- 2009

aculturitzant

No estranya a ningú el fet que, davant de la crisi, tota mena d’administracions i governs comencin reduint dràsticament els pressupostos de cultura.

Que no estranyi ja és símptoma que les coses no van gens bé. Quan una societat, amb resignació o amb aplaudiments,  accepta que la cultura és de les primeres coses prescindibles, comença a abocar-se a l’autodestrucció.

Se sol objectar que és més important potenciar la indústria, el consum o altres activitats econòmiques. Així s’ignoren dos preceptes fonamentals. 1: Que qui aguanta realment les societats i els països no ha de ser forçosament l’activitat industrial, i 2: Que la cultura pot arribar a ser una important activitat econòmica i, a part d’això, fonamental per tenir un lloc en el món.

Però no és només això. A Catalunya des de l’inici de l’autogovern s’ha anat eliminant la idea que la cultura és un senyal essencial d’identitat i un dels actius vitals del país. Ben al revés de llocs com Eslovènia o les Repúbliques Bàltiques, que, conscients de la seva realitat, aposten sense dubtes per la cultura com a mitjà d’estar en el món i de salvar-se com a país, a l’interior i a l’exterior.

El més greu és que els nostres polítics, després de fer el que fan, diuen que volen seguir el camí d’aquests països. Comencem bé.

23 - 10 - 2009