portes i camins

No hi ha manera de trobar les notes que vaig prendre per aquest articlet, i el temps s’acaba. Així que ho provaré sense.

A partir d’unes quantes experiències molt recents he pogut viure l’entrada apassionada de diferents persones en algunes formes artístiques o en l’obra d’alguns autors que es consideren paradigmes de la modernitat i, per aquest motiu, poc divulgades o titllades d’especials o elitistes.

No hi ha com rebre una obra, qualsevol obra d’art (música, arts visuals, cinema, literatura...), sense judicis previs, amb els sentits oberts i el cervell obert. I es dóna sovint que un espectador sintonitza del tot amb una obra que potser molts, plens de prejudicis, dirien que “no fa per a ell”. I s’esdevé que la persona se sent còmplice d’aquell autor, d’aquell corrent, d’aquella obra, i se sent créixer, i això l’ajuda a entendre’s i a veure el món, i se sent més feliç, i més lliure; que per això és l’art.

Però, ¿què és el que ha d’empènyer la persona a desoir els corrents imperants i gosar entrar en mons que desconeix? Trobarà estímuls i orientació per fer aquest pas? Qui li mostrarà el camí? Qui li farà llum?

Aquests dies parlem molt de l’accés a la cultura, i tothom vol fer grans portes; però potser oblidem els camins per arribar-hi.

25 - 05 - 2007