No hi ha manera de trobar les notes que vaig
prendre per aquest articlet, i el temps s’acaba. Així que ho provaré sense.
A partir d’unes quantes experiències molt
recents he pogut viure l’entrada apassionada de diferents persones en algunes
formes artístiques o en l’obra d’alguns autors que es consideren paradigmes de
la modernitat i, per aquest motiu, poc divulgades o titllades d’especials o
elitistes.
No hi ha com rebre una obra, qualsevol obra
d’art (música, arts visuals, cinema, literatura...), sense judicis previs, amb
els sentits oberts i el cervell obert. I es dóna sovint que un espectador
sintonitza del tot amb una obra que potser molts, plens de prejudicis, dirien que
“no fa per a ell”. I s’esdevé que la persona se sent còmplice d’aquell autor,
d’aquell corrent, d’aquella obra, i se sent créixer, i això l’ajuda a
entendre’s i a veure el món, i se sent més feliç, i més lliure; que per això és
l’art.
Però, ¿què és el que ha d’empènyer la persona
a desoir els corrents imperants i gosar entrar en mons que desconeix? Trobarà
estímuls i orientació per fer aquest pas? Qui li mostrarà el camí? Qui li farà
llum?
Aquests dies parlem molt de l’accés a la
cultura, i tothom vol fer grans portes; però potser oblidem els camins per
arribar-hi.
25 - 05 - 2007
