No deu ser
casualitat que aquests darrers mesos, en converses privades o manifestacions
públiques, hagi escoltat de diverses persones el desig real d’abandonar les
activitats de tipus social, polític o cultural que durant anys han anat portant
a terme de manera voluntarista.
És gent de la
mateixa franja generacional, entre els quaranta i els seixanta anys, que des de
la primera joventut participa activament en diferents camps i iniciatives
oferint el seu treball vocacional i altruista, la majoria de vegades de gran
importància i amb una notable incidència.
Des dels
primers anys del postfranquisme hi ha hagut onades d’augment i davallada de la
mobilització i dels compromisos personals en cada camp, pràcticament sempre lligades
a l’evolució del paper i del compromís de les administracions públiques i dels
moviments socials.
Però el que
s’està respirant darrerament sembla respondre a una actitud, potser
generacional, d’abandó o de definitiu cansament provocada per una anàlisi de la
realitat del present social i polític del seu camp d’acció, per una determinada
visió i projecció del futur i per una mirada enrere que es tenyeix de
frustració. I no semblen visions esbiaixades o circumstancials, sinó objectives
i lúcides.
Què està passant? On ens portem?
20 - 03 - 2008
