No es fa això de parlar d’un llibre sense
haver-lo llegit (tot i que es fa molt més del que no sembla), però aquests dies,
mentre decidia de quin tema parlaria aquí, m’ha arribat des d’Arola editors el
llibre Enderroc i construcció, un
altre assaig (o antiassaig) de Carles Hac Mor.
Després dels dos recents volums de
converses amb Antoni Clapés (Emboscall ed.), després de Despintura del jo (premi Joan Fuster 1998) i de centenars
d’articles, és innegable que en la nostra cultura Carles Hac Mor constitueix un
punt vital en l’espai de la reflexió i l’assaig.
Naturalment, el seu no és un assaig de mena
ortodoxa, però en ell s’hi troben moltes més idees i més estímuls que en
assajos que sonen molt acadèmics i semblen tan interessants. Pensa i escriu, o
pensa escrivint, lluny de tesis i mètodes. I és, sens dubte, allò que no vol
ser: vèrtex, referent o via (diguem-ne “mestre”).
A Carles H. M. encara molts li neguen el pa
i la sal (en la poesia, el pensament i l’acció), mentre sobrealimenten
fatuïtats, carcasses i fraus; fins el dia que caldrà posar les coses al seu
lloc (esperem). Ben cert: fullejant aquest darrer llibre no es pot fer més que
desitjar un parell o tres de tardes per capbussar-s’hi a pler amb tot el goig
de la raó i dels sentits.
30 - 11 - 2007
