No podries escriure algun article sense
criticar res? Sempre critiques. Els qui et llegeixin acabaran pensant que estàs
ressentit.
Això m’ho deia ma mare no fa gaires dies. I
mira, ara que volia fer un article elogiós, el deixo per d’aquí quinze dies i
faig un altre comentari.
La crítica, diria, no és només un dret del
ciutadà, és la seva obligació. Si es fan campanyes perquè els ciutadans vagin a
votar cada quatre anys, per què no se’n fan per tal que ofereixin les seves
crítiques? Els mateixos arguments per empènyer la gent a votar són els que
l’han d’empènyer a opinar, a la crítica. Però mai ningú no els la demana; al
contrari, aquell qui critica és titllat d’enemic o de ressentit.
Ha desaparegut el concepte de crítica
constructiva. Qui té el poder, qualsevol mena de poder, no sol escoltar res més
que la seva pròpia veu o un cor d’aduladors. És una actitud tan vella com la
història, a la qual, ara, per quedar bé en diem “segrest de la democràcia”. El
poder veu la crítica com un enemic, un perill. I en això mostra la seva feblesa
i la seva ceguesa.
Però la pregunta és si pot haver-hi un poder
que sigui realment obert i integrador; si és o no cert que tot poder és il·legítim;
si tot poder és un abús de poder, com digué Joan Fuster.
11 - 05 - 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada