ni ensenyar ni educar (13)

 No gaire abans que TV3 engegués un programa de lloança als mestres (del qual no opino), el govern d’Espanya començava a enderrocar bona part d’un sistema educatiu que s’aguanta només per la voluntat i la tenacitat de mestres i professors d’actuar amb tant de rigor i serenitat com poden malgrat les polítiques educatives i contra les administracions que els haurien de facilitar la feina.

¿Serà millor la formació amb un any més de Batxillerat però un any menys de Secundària? A més, els Centres poden donar només etapes senceres, i el pas de l’actual 4t d’ESO a Batxillerat col·lapsarà la pública i buidarà la concertada.

¿Per què canviar l’actual “Educació per a la ciutadania”, que ensenya a pensar? Quines creences vol inculcar el PP?

Els complements salarials dels mestres i els diners per als Centres aniran en funció dels resultats acadèmics. Quin objecte té? I quines conseqüències?

I no parlem de l’amenaça directa a la immersió lingüística.

Paral·lelament, a la UAB el 40% de la retallada es concentra a la facultat de Filosofia i Lletres, i farà caure uns equips d’investigació que estan al capdamunt dels rànquings de qualitat europeus.

Educació i investigació van pel pedregar. I algú pensa que així el país anirà la mar bé. (Anirà cap a on?)

10 - 02 - 2012

(re)talls a la cultura

No fa gaire, en aquest país les polítiques culturals (tant municipals com nacionals) anaven dirigides, entre altres objectius, a la consolidació i ampliació de les infraestructures ja existents, a la creació d’un mapa cultural equilibrat, complet i ajustat tant a les necessitats reals com a un projecte en construcció, i a la quimera de la “creació de nous públics”.

En ben poc temps hem vist com aquesta direcció ha canviat radicalment. És fàcil dir que amb l’excusa de la crisi tot s’ha capgiratlíques﷽﷽﷽﷽omesos aquest era un pa, però també és cert que, acceptada la reducció de pressupostos i recursos, és imperatiu no deixar perdre cap dels objectius que s’havien proposat ni cap dels avenços realitzats.

I no queda gaire clar que aquesta sigui la direcció que s’està prenent. Tal com es projecten els canvis és evident que es recularan posicions en molts d’aquests objectius. No només perquè en certs aspectes no avançar és recular, sinó perquè hi ha previstes actuacions que perjudicaran molt tot allò aconseguit.

Quan es pugui reprendre la normalitat i ens adonem que s’ha perdut la feina d’aquests darrers anys, serà fàcil donar la culpa a les retallades. I caldrà dir i recordar que la culpa no haurà estat de les necessàries retallades, sinó de la manera com s’hauran fet.

30 - 12 - 2011

aculturitzant

No estranya a ningú el fet que, davant de la crisi, tota mena d’administracions i governs comencin reduint dràsticament els pressupostos de cultura.

Que no estranyi ja és símptoma que les coses no van gens bé. Quan una societat, amb resignació o amb aplaudiments,  accepta que la cultura és de les primeres coses prescindibles, comença a abocar-se a l’autodestrucció.

Se sol objectar que és més important potenciar la indústria, el consum o altres activitats econòmiques. Així s’ignoren dos preceptes fonamentals. 1: Que qui aguanta realment les societats i els països no ha de ser forçosament l’activitat industrial, i 2: Que la cultura pot arribar a ser una important activitat econòmica i, a part d’això, fonamental per tenir un lloc en el món.

Però no és només això. A Catalunya des de l’inici de l’autogovern s’ha anat eliminant la idea que la cultura és un senyal essencial d’identitat i un dels actius vitals del país. Ben al revés de llocs com Eslovènia o les Repúbliques Bàltiques, que, conscients de la seva realitat, aposten sense dubtes per la cultura com a mitjà d’estar en el món i de salvar-se com a país, a l’interior i a l’exterior.

El més greu és que els nostres polítics, després de fer el que fan, diuen que volen seguir el camí d’aquests països. Comencem bé.

23 - 10 - 2009